Un bon amic i jo, tots dos vilanovins, coincidim que des de fa un temps, si podem, evitem passar per la Rambla. I és que caminar –no dic ja passejar—per aquesta emblemàtica via urbana de la ciutat se’ns ha fet molest i desagradable: massificació (massa gent, massa terrasses de bars), circulació indiscriminada i perillosa de bicicletes i patinets, la plaga de coloms, un paisatge urbà en què les franquícies han anat substituint les botigues de tota la vida…
Amb la qüestió de bicicletes i patinets, la paradoxa és evident. Servidor, que ja té una edat, recorda perfectament quan, a l’inici de la democràcia, la Rambla es va convertir en zona de vianants, amb la consegüent prohibició de trànsit de vehicles pels laterals. Allò va ser celebrat com un aconseguiment important –no exempt d’alguns detractors— perquè representava recuperar el carrer per als vianants –per a les persones—, durant tants anys maltractats per la dictadura del cotxe.
“Es viu la terrible paradoxa que caminar per la Rambla és menys segur per al transeünt que vint anys enrere”
Avui, amb la invasió de patinetaires i ciclistes –aquests igualment incívics malgrat la seva superioritat moral pel fet de portar un vehicle ecològic—, i la inexplicable i inexcusable incompareixença de l’Ajuntament a l’hora de penalitzar les contínues infraccions, es viu la terrible paradoxa que caminar per la Rambla és menys segur per al transeünt que vint anys enrere, no sols pel perill real de ser atropellat per algun d’aquests energúmens, sinó sobretot per la intranquil·litat amb què el vianant hi passeja.
Que lluny queda aquella Rambla de L’Artística, Ca la Rita, la pastisseria Altés i el bar El Sol –amb només unes poques taules (vermelles) a la terrassa— on encara es podia sortir a passejar un diumenge al matí!
