Avui dia el silenci és un bé preuat perquè escasseja. Una prova d’això és que durant el confinament hi va haver unanimitat que una de les poques coses bones d’aquesta experiència traumàtica va ser precisament el silenci que es va apoderar de les nostres vides, especialment a les nits. Un silenci que, malgrat ser conscients que tenia data de caducitat, tothom va celebrar.
En la societat actual sembla que s’ha imposat l’obligació d’omplir el silenci amb tota mena de sorolls: converses cridaneres i música a tota castanya al tren, a l’autobús i a les terrasses dels bars; vídeos amb dibuixos animats per entretenir la canalla al restaurant; cançons en botigues, centres comercials i fins i tot al carrer en dates assenyalades… I encara recordo que un dia, esperant a l’andana el tren per anar a Barcelona, em va sorprendre –i molestar— la música d’una cançó estrident que sortia dels altaveus d’una escola (m’imagino que per “donar la benvinguda” jovialment als pobres estudiants, que segur que a aquelles hores, les nou del matí, més s’haurien estimat un silenci calmat abans de començar la dura jornada escolar).
Aquesta mena d’horror silentii ha tingut com a conseqüència que espais en què abans regnava un silenci gairebé sepulcral –i que tothom donava per fet que havia de ser així— hagin perdut aquesta condició. En posaré dos exemples: cinemes i biblioteques. Quant als primers, servidor ja fa temps que va deixar d’anar-hi davant la normalització de converses entre espectadors o amb el mòbil, de sorolls i sorollets de crispetes, begudes i altres viandes i de comentaris en veu alta sobre la pel·lícula.
“Qui avui gosa blasmar aquestes conductes s’exposa, en el millor dels casos, que l’ignorin olímpicament o se’n fotin”
Pel que fa a les biblioteques, ja s’hi ha fet normal que la gent no parli en veu baixa, ni els bibliotecaris quan fan trucades des de la seva taula ni els usuaris en les converses amb ells, per no esmentar els qui, malgrat la prohibició, fan servir impunement el mòbil.
És cert que abans també hi havia qui parlava on i quan no tocava, però la gran diferència respecte a ara és que aquests comportaments eren immediatament denunciats i reprimits, i socialment tothom ho acceptava. En canvi, qui avui gosa blasmar aquestes conductes s’exposa, en els millors dels casos, que l’ignorin olímpicament o se’n fotin; i en el pitjor, que l’increpin o fins l’agredeixin.
En fi, la societat d’avui no deixa de parlar i cridar, i així sembla haver oblidat els beneficis guaridors del silenci.