ARTICLE D’OPINIÓ DE XAVIER BROTONS
Als anys 70, quan jo era un nen, a Vilanova van arribar a haver-hi quatre cinemes que funcionaven alhora: el Principal, el Bosc, el Diana i el Villamar. De fet, les tardes del diumenge al cinema Principal de la Rambla formen part de la meva educació sentimental.
Aleshores la gent anava al cine –així en general—, no pas a veure una pel·lícula concreta. Vull dir que el costum era anar a aquestes sales a passar tota la llarga tarda dominical veient els films que s’hi projectaven sense haver-se’n informat prèviament, per pur entreteniment.
Dit d’una altra manera, els espectadors ens empassàvem tot el que s’hi projectava: pel·lícules de l’Oest (d’indis i cowboys, en dèiem), especialment spaghetti westerns de sèrie B; de Tarzan (no només amb J. Weissmüller com a protagonista); d’arts marcials (era l’època dels “temibles” nunchakos); comèdies; pèplums (sobretot films de gladiadors: Maciste, Ursus, etc.)…
Llavors s’estilaven les sessions contínues, o sigui, la projecció doble de dues pel·lícules sense interrupció.
Com que a casa els diumenges dinàvem tard, el meu germà i jo sempre arribàvem al Principal amb el primer film començat (una mitja hora): aleshores el vèiem acabar, seguíem amb la projecció de la segona pel·lícula i acabàvem veient el tros que ens havíem perdut de la primera (un sempre tenia la sensació que no s’havia pas perdut tant de metratge). Recordo també que a la façana del cinema hi havia una pissarra gran amb els títols dels films i la inscripció “25 ptas.”.
“Cap a finals dels 80 es produí el declivi d’aquestes sales i a poc a poc la nostra ciutat es va quedar sense cines”
De tant en tant, per variar, també freqüentàvem el Bosc i el Diana (on a mitjan 80 recordo haver assistit a una surrealista edició de les 12 Hores de Terror, amb el públic, que venia de festa, més pendent de fer el ganàpia que no pas de les pel·lícules).
El Villamar (al qual es podia accedir des del Diana), no tant, ja que aviat s’especialitzà en aquell subgènere tan espanyol dels films classificats S, a mig camí entre el cinema del destape i el porno.
A la sala, el públic estava pendent de les històries, i hi interactuava i hi vibrava, especialment quan el Setè de Cavalleria acudia al rescat dels blancs assetjats pels indis.
Cap a finals dels 80 es produí el declivi d’aquestes sales –impulsat, en un primer moment, diuen, per la irrupció del vídeo—, i a poc a poc la nostra ciutat es va quedar sense cines.
Fa cosa d’un any vaig tenir la sort de residir durant uns quants mesos a les ciutats californianes de San Francisco i Berkeley, on, contra pronòstic, vaig anar al cine moltes més vegades que aquí en deu anys: desmentint el prejudici nostrat, allà servidor tenia sales urbanes de (bon) cinema a tocar d’on vivia, amb oferta de pel·lícules durant tota la setmana.
En canvi, aquí, fent-nos els moderns, ja fa temps que hem liquidat els cinemes de poble, plens de vida, per aquestes plastificades sales dels centres comercials.