ARTICLE D’OPINIÓ DE XAVIER BROTONS
L’escena es repetia cada dissabte al matí a la plaça de les Neus: els companys de l’equip de futbol de l’Escola Llebetx (d’entre 12 i 14 anys) ens hi reuníem, i juntament amb l’incombustible Toni Dichós (que desinteressadament s’encarregava dels equips esportius del col·legi) ens encaminàvem, a peu i sense pares, cap als Franciscans, l’escola que en aquella època (mitjan anys 70 – anys 80) disposava de millors instal·lacions.
Aleshores l’esport infantil era realment escolar: vull dir que en la competició reglada només hi participaven escoles, en cap cas clubs. A més, tots els col·legis eren de Vilanova llevat de dos (un de Ribes i un altre de les Roquetes), cosa que permetia fer els desplaçaments caminant.
“Una gran diferència respecte als usos actuals és que els pares no anaven als partits a veure jugar els seus fills”
Una altra gran diferència respecte als usos actuals és que els pares no anaven als partits a veure jugar els seus fills, llevat de casos excepcionals (recordo que una vegada li vaig insistir tant que al final mon pare accedí a venir al camp, però ja no va repetir l’experiència).
Fa uns pocs anys vaig llegir estupefacte que en les competicions infantils s’havia acordat aturar el marcador quan un equip anava guanyant per una diferència de gols escandalosa, amb l’objectiu d’evitar la humiliació de l’equip apallissat i possibles traumes psicològics als seus jugadors.
Llavors vaig recordar que, cap al 1980, el meu equip de futbol escolar (érem molt dolents, i a més no ens entrenàvem ni rebíem cap mena d’indicació tècnica o tàctica) vam perdre per sengles golejades majúscules els dos partits de lliga contra la flamant Escola de Futbol del Garraf (EFG) –per cert, la primera anomalia competitiva, ja que no es tractava de cap col·legi—.
Es veu que després del matx de la primera volta (tancat amb un cridaner 18-0), els dirigents de l’EFG se les prometien molt felices per superar la barrera dels 20 gols en la tornada.
Recordo que aquell partit es jugà a les Roquetes i que els companys de l’equip hi vam anar amb el cotxe de línia i sense entrenador. L’emboscada fou de jutjat de guàrdia: al descans vam veure com l’entrenador de l’equip rival s’emportava a banda a l’àrbitre i li prometia participar al sopar de final de temporada si allargava convenientment el partit fins a arribar a les dues desenes.
“Amb 23 a 0 al marcador, ens van assenyalar un penal en contra”
La cosa, però, se li escapà de les mans: amb 23 a 0 al marcador, ens van assenyalar un penal en contra.
Jo em vaig haver de posar sota pals perquè el titular se’ns havia lesionat. El xutador, el porter de l’EFG, va ser animat efusivament pels seus companys, ja que era l’únic que no havia marcat: però xutà tan malament que vaig aturar la pilota sense cap dificultat. En sec, les rialles van emmudir. I jo, altiu, vaig alçar el puny en senyal de victòria.