ARTICLE D’OPINIÓ DE XAVIER BROTONS
De petit vaig tenir la sort de viure una de les èpoques més brillants del Club Patí Vilanova, a la segona meitat dels anys setanta. Mon pare, el Dr. Conrado Brotons, es va aficionar a l’hoquei –que va descobrir quan es va establir a Vilanova—, es va fer soci del Patí i ens en va fer també (infantils) a mi i al meu germà gran.
Recordo perfectament aquells partits, els diumenges a la una del migdia, al vell pavelló de les Casernes, en què un gran Vilanova (amb Trullols, Edo, Pont, Font, Juanjo Ferrer, un joveníssim Pena, etc.) jugava de tu a tu contra els millors equips del país, inclòs un F.C. Barcelona (Vila, Villacorta, Centell, l’entrenador Lorente, àlies Pulgarcito…) que sempre va despertar una gran animadversió a casa nostra, fins i tot entre culers futbolístics (el súmmum va ser la final d’una Ben Plantada entre el Barça i la selecció de Xile en què tot el públic vilanoví va animar efusivament l’equip sud-americà, cosa que motivà la protesta oficial del club blaugrana).
Les principals fites que recordo són l’èpica final de Copa d’Alcoi (1976) resolta en una caòtica tanda de penals contra un gran Voltregà (H. Ferrer, Nogué, Ordeig…) i el sots-campionat de la Copa d’Europa del 1977 contra un superior Sporting de Portugal (Livramento i Chana): en el partit de tornada, guanyat a les Casernes 3-6 pels lisboetes, el públic vilanoví va aplaudir dret els nombrosos aficionats portuguesos que van celebrar el títol fent una volta triomfal a la pista.
L’ambient dels partits d’aquella època era ben diferent de l’actual. Per començar, els jugadors celebraven els gols quan en marcaven, però no se celebraven a si mateixos, com passa ara.
“L’insult habitual a l’àrbitre era “pallasso!”. La gent llavors animava puntualment l’equip entonant el “Sí, sí, sí senyor, Vilanova, millor!”
Quant al públic, l’insult habitual a l’àrbitre era “pallasso!”. A més, a diferència de l’incessant i molest soroll que van instaurar els autoanomenats Nois de l’Escala, la gent llavors animava puntualment l’equip entonant el “Sí, sí, sí senyor, Vilanova, millor!” o seguint el Titi, en pau reposi, quan amb les mans tancades estrafeia el so d’una trompeta tot interpretant El Turuta.
I en tot cas, gosaria dir que no s’ha tornat mai a vibrar com quan el gran Manel Edo engaltava aquells cacaus des del mig de la pista, com el que va fer contra l’Sporting lisboeta en la final de l’any 1977 i que va fer que el pavelló esclatés en un crit de joia.