Vilanova.blog

Marc Pascual (57 anys) va aparcar durant uns quants mesos la seva feina com a arquitecte per creuar l’Atlàntic en solitari en un vaixell a vela de 9 metres. Anada i tornada. El 25 d’abril va arribar a Vilanova i la Geltrú. Vam quedar per parlar amb ell a la terrassa del Club Nàutic, entitat de la qual és soci. Arriba afaitat, ja no porta la barba que el va acompanyar durant la seva travessia enmig de l’oceà. Encara li brillen els ulls recordant les postes de sol que va contemplar.

De quin color és l’oceà?

No té color. Agafa el color del cel i té tots els colors possibles segons l’hora del dia. Les postes de sol són una passada. T’afecten molt més emocionalment quan portes 15 dies navegant sol que quan les veus des d’un avió.

Des de quan navegues?

Des del primer dia. L’afició em ve del meu pare, que tenia una barqueta aquí a la platja de Vilanova. Després va tenir un veler. Vaig fer la primera travessia a Mallorca als 12 anys.

Per fer aquesta travessia vas salpar des de Vilanova i vas posar rumb a les Canàries. Des d’allà vas creuar l’Atlàntic. La ruta Canàries-Carib és la mateixa ruta que va fer Cristòfor Colom fa més de 500 anys, per què?

És la ruta que fan tots els velers que creuen l’Atlàntic. És el camí lògic, no n’hi ha cap d’altre. Un cop arribes a Canàries, fas el “salt” de l’oceà Atlàntic aprofitant els vents alisis, els mateixos que coneixien els navegants d’aquella època, fins a arribar al Carib. Per fer el trajecte de tornada, en canvi, has de pujar més al nord.

Quant vas trigar a creuar l’Atlàntic en el teu vaixell de 9 metres?

24 dies. Al Carib vaig estar descansant unes setmanes. Després vaig tornar: 31 dies més.

Com t’ho feies per dormir?

Vaig equipar el vaixell amb bateries de liti, plaques solars, dos pilots automàtics, un sistema Starlink de comunicació i diverses modificacions tècniques de navegació i maniobra de veles.

Havies creuat l’Atlàntic abans?

Sí, amb un vaixell amb més tripulants. Però quan navegues sol, estàs més pendent. Dorms poc: estàs pendent de tots els sorolls que fa el teu vaixell.

Quin tipus de sorolls?

Aprens a reconèixer cada soroll i sorollet que fa el teu vaixell: un t’indica que has d’ajustar una vela; un altre t’adverteix d’un cop d’una onada en un costat; o que li falta vent i vas més lent… I arriba un moment en què et poses l’Spotify per escoltar música. És com si el vaixell fos un company de viatge que reclama constantment la teva atenció, però tu necessites una estona de tranquil·litat per a tu mateix.

Quins són els moments més durs?

Quan no hi ha vent. El barco comença a moure’s massa i és molt cansat. Psicològicament pot ser esgotador. En canvi, quan tens vent, gaudeixes.

Vas portar bé la soledat?

Mira, amb això no he tingut cap problema. Soc de xerrar i estar amb família i amics, però la navegació solitària també m’agrada. A més, amb la comunicació via satèl·lit, l’Starlink, tens internet i pots enviar WhatsApp, fer videoconferències i tot.

Hauràs vist balenes, imagino?

Balenes i dofins. I a la zona de l’estret de Gibraltar, orques, que em van donar un cop al vaixell, tot i que va ser relativament fluix.

Vas passar por en algun moment del teu viatge?

No he passat por. La por arriba quan no domines la situació. Amb el mal temps, el vaixell responia i jo tenia el control. Sí que vaig sentir respecte el dia de la sortida de Vilanova i la Geltrú, en veure totes les setmanes que tenia per davant.

Imagino que també cal estar en forma físicament per fer una travessia en solitari de l’Atlàntic.

La nàutica és un esport molt exigent.

Vist des de fora, sembla que aneu asseguts tota l’estona…

Ja, ja! El dia que vulguis, vine a navegar amb mi i ja ho veuràs. Jo he perdut cinc quilos durant aquest viatge, tot i que procurava alimentar-me bé. Pensa que no tens una superfície fixa: no camines normal, t’has d’anar agafant tota l’estona, has d’estar ajustant veles… És cansat, i t’ho diu una persona que ha fet maratons.

Per què creus que a la majoria de la gent ens fa més por anar en un veler que pujar a un avió?

Perquè hem normalitzat l’aviació. En canvi, anar a Mallorca en veler no forma part del nostre imaginari. Tenim por per desconeixement. La majoria d’accidents al mar són per errors humans, no per la meteorologia.

Així doncs, com és el dia a dia al mig de l’Atlàntic? Com descansaves?

Dorms en intervals d’una o dues hores. No feia servir ni alarmes; em despertava pel so del vent o del mar. A la tornada vaig estar 31 dies sense tocar terra ni veure ningú i les primeres persones que vaig veure van ser quatre agents de la Policia Nacional que, enmig del mar, a la zona de l’estret de Gibraltar, van pujar al vaixell.

Què volien?

Era un control de drogues. Jo estava dins el veler i vaig escoltar com una llanxa tipus Zodiac es posava al meu costat. Jo estava tranquil, és clar, però ells, quan fan aquest tipus d’actuacions, van amb molt de compte perquè mai saben amb què es poden trobar. Després vam estar xerrant i vaig continuar navegant cap a casa.

Navegar és un esport d’elit?

Encara hi ha l’etiqueta de l’elitisme, però avui dia pots veure bicicletes pel carrer que són més cares que molts dels vaixells que tenim al port de Vilanova. És una llàstima que durant dècades només hàgim potenciat el turisme de tovallola i, en canvi, no s’hagi donat suport als esports nàutics ni a l’economia blava, com sí que es fa d’una manera més intensa a França, on l’activitat nàutica sosté la construcció de vaixells i genera molts llocs de treball.