M’ho van comentar uns parents valencians que em van venir a visitar l’estiu passat: a Vilanova hi ha massa gossos.
Servidor, que professa sincer afecte pel millor amic de l’home (de fet, és l’animal domèstic que més li agrada), no s’hi havia fixat fins llavors, però potser és hora de reconèixer que els meus cosins tenen raó.
M’ho fan pensar els matins en què, a quarts de vuit, camino pel carrer per anar a treballar i em topo amb una legió d’amos i propietàries amb els seus cans: en principi, res a dir, llevat de la mala d’educació de molts passejadors que no aparten les seves cada vegada més llargues corretges per dur les seves mascotes i dificulten així el pas dels vianants per la vorera.
També m’hi fan pensar les tifes i pixarades que em trobo sovint al carrer (malgrat que haig d’admetre que veig molts propietaris canins netejant els cagarros dels seus animalons) i el gos del veí que, des de l’estiu passat, no ha parat de bordar cada santa nit durant una hora llarga, sense que ningú se n’hagi queixat (això és el que més em sorprèn).
“No em puc estar de proposar a l’Ajuntament que consideri reclamar per a Vilanova el solemne títol de Ciutat amiga dels cans (i de les bicicletes, els patinets, els coloms i la brossa)”
Encara no fa dos mesos vaig llegir una notícia impactant a La Vanguardia: a Espanya, ara mateix, ja hi ha més gossos que nens. Les causes que el col·lectiu caní hagi fet aquest sorpasso a la xicalla són diverses, però diria que no anem bé.
Desconec quin és el cens oficial de gossos a casa nostra, però no em puc estar de proposar a l’Ajuntament que consideri reclamar per a Vilanova el solemne títol de “ciutat amiga dels cans (i de les bicicletes, els patinets, els coloms i la brossa)”.